Temps
de labors ... i apropant-se el Nadal, també temps de records, de
nostàlgia, enyorança. Ja fa una pila d'anys, quan la meva mestra,
la senyoreta Maria Dolors, ens ensenyava poesies nadalenques, que
recitàvem pujats en una cadira, després d'un dinar familiar. Hi ha
una, especialment, de la qual cada any recordo quan torno a rescatar
el pessebre i els guarniments nadalencs d'un llarg son, i mentre les
paraules dansen al meu cap, a ritme de nadala, torno a veure a tots
els que erem asseguts a la taula ... és la poesia de Josep M. de
Sagarra i es diu "La cançó del miracle".
Quan
ve Nadal, la cançó del miracle
amb
el pessebre de molsa i arboç,
ens
fa pensar en unes ganes molt vives,
ens
fa pensar en un desig de debò,
de
donar coses al Noi de la Mare,
coses
que vinguin de dintre del cor,
perquè
si és llum i misteri que espanta,
perquè
si aguanta la bola del món,
té
la carn nua ajaguda a la palla
i
té les galtes mullades de plor,
i
vol sentir-nos molt més a la vora,
ben
acostats al voltant dels pastors,
i
vol sentir a la pell les nostres ànimes
com
l'alè de la mula i el bou!
(Josep
Mª Segarra)
